Precisament, la contrucció de l’aparcament fou una de les raons per remodelar-la, potser la principal. L’ altra tenia a veure amb l’ambient conflictiu que, segons alguns veïns, dominava la plaça, i que atribuïen a la gent jove que s’asseia a la part de d’alt (a la qual donaven pas una balustrada i unes escales). La Navas d’ara ja no té, com abans, diferents nivells i parts; és un espai pla que fa baixada, amb la intenció de fixar un eix entre l’avinguda Paral·lel i la Ciutat del Teatre.

A més, els mecanismes d’ intervenció veïnal per dissenyar aquesta Navas varen ser foscos, quan no directament nuls. Una comissió de seguiment es reunia sense una periodicitat concreta, molt de tant en tant, i només admetia la presència de dos veïns. No consta cap acta del que s’hi va parlar o decidir.

Diverses causes expliquen el retard de la remodelació. L’empresa constructora que l’havia de dur a terme va fer fallida en arribar la crisi. A més a més, les obres van haver d’aturar-se quan es va trobar un refugi de la Guerra Civil, que l’Ajuntament finalment va decidir no conservar. Després d’un lustre d’abandonament i d’obres, el cansanci de la gent era tan gran que qualsevol desenllaç es prenia com bo. El cas era acabar.

L’actual Plaça de les Navas es va inaugurar el 9 de juny de 2012. Però els problemes no se’n varen anar del tot; més aviat, han canviat de nom i de cara: el soroll, la distribució del mobiliari, la falta d’espais amb ombre, etcètera.

Acabem de penjar al nostre arxiu audiovisual la primera de les tres peces que el Taller de Ficció va enregistrar i muntar sobre aquest lloc: Notas sobre Navas. En realitat, és l’última que vàrem realitzar, a l’hivern de 2014; però està pensada perquè es vegi abans d’Inauguració i d’Aquí es aparcamiento (en aquest ordre, també). Incorpora els relats de veïnes que hi han viscut en diferents moments històrics, i que testimonien, doncs, les variacions urbanístiques d’un mateix espai, d’acord amb un model de ciutat també canviant. La peça mira de compondre una polifonia de contramemòries alhora que es van projectant, al terra de la plaça, imatges i fotografies que estenen les capes d’un conflicte sempre en joc.

Por segundo año consecutivo, fuimos invitados a montar una proyección con motivo de las fiestas del barrio. En esta ocasión decidimos repetir Aquí es aparcamiento y estrenar una pieza nueva, Inauguració, aprovechando el interés que podían tener en este marco, al tratar ambas la remodelación de la plaza Navas.

Montamos el equipo en la plaza del Sortidor y empezamos la proyección para un público bastante numeroso. Esperábamos con ansia las reacciones a cada decisión tomada durante el proceso de montaje. Lo que no esperábamos era que detalles técnicos en los que a menudo ni reparamos pudieran determinar tanto el resultado del pase. Aquí es aparcamiento fue interrumpida por un problema informático e Inauguració la vimos -no muy bien-, pero muy pocos la oyeron. Esta última no sólo tenía el problema de ser una pieza hecha con múltiples pantallas, por lo que necesita verse con una resolución mayor de la habitual, sino que además el ruido creciente (el normal en una jornada festiva así) fue haciendo poco a poco inaudible la proyección. Merece la pena aclarar que actuábamos como teloneros de Jean Vigo y su A propósito de Niza (acompañada por una excelente banda sonora tocada en directo por dos músicos: Pau i Arnau), que esta vez sí, gozaron de la merecida atención y los aplausos del público.

Per enregistrar i muntar la peça Aquí es aparcamiento, que es va exposar al desembre a la Sala d’Art Jove, i que vam projectar també -dues vegades- al Centre de Cultius Contemporanis del Barri (CCCbarri) i a l’espai de trobada veïnal “Fem un cafè” (a càrrec del Pla Comunitari, al C.C. Sortidor), vam idear el següent procediment:

1. Vam construir tres personatges que presentaven, davant de la Plaça de les Navas i de l’aparcament que s’ha fet a sota i que va condicionar tant la seva planificació, usos ben diferents, i així doncs, diferents maneres de habitar i transitar el barri.

2. Aquest personatges “van trucar” al parquing per demanar-los informació que es correspongués amb les seves “necessitats”; nosaltres, alhora, vam enregistrar aquestes converses.

3. Després vam transcriure les trucades i editar una mica els textos resultants; i a continuació, vam anar tallant i pegant -literalment- les parts que més ens interessavem per tal de composar una mena de guió.

4. Finalment, aquest document va recolzar la reconstrucció ficcional que surt a la peça, rodada i muntada a la tardor.

El 14 de juliol, al Taller de Ficció se’ns va demanar que presentéssim una de les parades d’una ruta històrica i popular pel barri, organitzada per la comissió Repensar Poble Sec. La vàrem dedicar, és clar, a la Plaça de les Navas. En un primer cop, vàrem perfilar a dins de l’Ateneu Rebel, al carrer Font Honrada, quines relacions s’han produït entre els diferents discursos sobre aquest espai i les diverses subjectivitats i grups que l’han fet servir, establint-s’hi una tensió permanent entre pertinença i alteritat; entre el ciutadà modèlic i el que difícilment arribarà a ser-ho. A més, s’hi van passar materials audiovisuals i relats que hem anat compilant sobre la plaça.

Després, vàrem anar totes juntes a Navas i fèrem la dinàmica amb guixos i bancs que es veu damunt.

Aquesta entrada forma part d’un intent de radiografiar històries personals entrellaçades amb la Plaça de les Navas i d’anar recol·lectant relats que ens anclin a un temps referit a un espai concret. Es tracta de dissipar les boires dels anys per recordar usos i distribucions que ens confrontin amb el present.

Margarita va néixer a Barcelona a la década dels anys 40. Era una Barcelona de posguerra, fatigada, en recontrucció física i anímica. La Margarita, com tants altres, és filla de migrants. Va créixer al Poble sec, concretament en un pis amb balcó cap a Navas, quan la plaça tenia poc a veure amb l’actual; amb la majoria d’edat, s’en van anar del barri; i després d’haver-se jubilat, va tornar-ne a casa dels seus pares -on ens acull-, avui amb ascensor i encara amb la fraternitat de conèixer alguns veïns. Amb els fills ja grans, viu sola; és una dona independent, moderna, com sempre ha volgut ser-hi.

La Margarita ens explicà cotidianitats oblidades, modes de susbsistència i relacions que esdevingueren a la plaça de la seva memòria. A més a més, amb la seva càmera fotogràfica analògica va reconstruir el periode d’obres, generant increïbles muntatges que aporten valor afegit a una pespectiva documental:

Aquest debuix de Pl. Navas circa 2006 ens l’ha fet Eva Biosca Marcé, la veterinaria que en té la seva consulta a una cantonada. La hi va obrir cinc mesos abans que comencessin les obres. Encara es recorda de quan van treure’n les palmeres. (Més endevant recollirem aquí aquest relat).

[Sheila és la gossa del Juan Rodríguez, que ha promès que ens proporcionaria tot el material fotogràfic que tingués sobre l'anterior plaça. Així doncs, a prop de casa hi havia una estatua. I la clínica veterinària està a l'altre costat.]

Aquests tres plànols ens els va donar el Jordi, veí del barri, perquè va formar part de la comissió de seguiment de les obres de la Plaça Navas. A més, el seu relat d’allò que hi ha succeit ha estat força important a Repensar Poble Sec per llegir els esdeveniments d’aquest lustre “en construcció”. El Jordi diu que no té cap foto de la plaça antiga.